Redacció: Temps de Records

Temps de Records

30/06/2014

Estimat diari:

Em trobo a casa, sola, dins la meva habitació, mirant a través de la finestra, plou i molts records tornen a la meva ment com estrelles fugaces, justament avui, que és un dia tan especial per a mi.

Tot va començar el juny del 2009; el meu xicot Albert i jo portàvem sortint des de primària, fins que un dia com avui, vaig descobrir que era traïda per la meva millor amiga Clara; tots dos m’estaven enganyant. Sentia que el món era injust amb mi, que no m’ho mereixia, volia cridar-los a tots dos, reclamar-los, però tenia un nus tan fort al meu pit, que em semblava la fi del món. Estigué molts dies al llit, tancada a la meva habitació sense poder superar-ho. Discutia amb tothom (els pares, germans, amics...), estava enutjada amb el món, però un bon dia tot va canviar.

Juliol del 2009; la meva mare i el seu nou xicot van planejar un viatge en família, “quin súper pla!”, aniríem a Andalusia amb uns parents, però per sort el destí no m’ho va permetre, gràcies a un missatge meu suplicant anar-hi i una trucada del meu pare, vaig poder passar les vacances d’estiu amb ell. Encara que estigués els pròxims tres mesos tancada a casa seva, almenys no hauria de suportar les mateixes paraules de la meva mare: “No és la fi del món”; “Ja et passarà”; “Et vaig dir que no era un bon noi”.

Quan els meus pares es van divorciar, ell se’n va anar a viure a l’estranger, així que viuria durant tres mesos en un país completament desconegut per a mi, situat a la mar mediterrània i anomenat Itàlia (Roma). En qualsevol altre estat d’ànim m’hauria fascinat fer aquell viatge, però en aquell moment no, només era una fugida de la realitat, ni tan sols podria gaudir dels bellíssims paisatges i la seva història. Les primeres setmanes em va costar molt encaixar i a més no sabia ben bé l’ idioma. Amb el temps tot va millorar, excepte aquell buit que encara no aconseguia emplenar, fins que arribà el dia que algú ho va aconseguir per mi.

Un dia, en sortir a fer una volta per la capital, em vaig dirigir a la fontana di Trevi, un dels llocs més turístics on tothom demana un desig; tornar-hi en un futur. Jo no volia demanar poder tornar però si el que més necessitava en aquell moment, així que vaig tancar els ulls i d’esquenes a la font, llançar la moneda a l’aigua, el seu so al caure a la font era com música per els meus sentits.

“Vull emplenar aquest buit del pit d’alguna forma, no vull sentir-me més així”

Al moment vaig sentir una gota d’aigua que baixava pel meu front, a l’instant començà a ploure i totes les persones obriren els paraigües o es posaven a cobert per tal de no mullar-se, excepte jo, preferia quedar-me i poder sentir com l’aigua em mullava la roba i els cabells: ho gaudia, era pur com si em purifiqués l’ànima, però llavors em vaig adonar que una veu em tornava a la realitat...

>> Senyoreta, es troba bé? Vingui podria refredar-se.

Impossible descriure d’alguna manera el que els meus ulls de color melós van veure, només puc dir que era un rostre tan bell amb uns ulls tan negres que podria perdre’m en ells, vaig tardar uns minuts a recuperar-me i poder respondre-li:

>> Eh...? Oh! Sí disculpí, no es preocupi estic bé gràcies per tot.

Vaig sortir corrents, no sabia ni el seu nom però per primera vegada em vaig sentir avergonyida després de tant de temps. Creia que no el tornaria a veure, però estava en un error. Dies més tard, mentre esperava al meu pare a la cafeteria de la seva feina, em va semblar veure’l des de la finestra del local, per sort potser si em trobava no em reconeixeria. Després de dinar amb el pare, recordo que se’n va haver d’anar a treballar i jo vaig decidir tornar a la fontana di Trevi per demanar un altre desig, em vaig dir que seria massa casualitat tornar-lo a veure, i m’ho vaig treure del cap. Per què estava actuant d’una manera tan estranya? Per a mi era incomprensible en aquell moment, però ara puc adonar-me que ho estava aconseguint, estava oblidant tot el dolor que m’havien causat, per fi. Abans de demanar un altre desig em vaig asseure a la fontana, observant la seva bellesa, però llavors una mà es va posar sobre la meva espatlla, distraient-me.

>> Senyoreta, és vostè?

No m’ho podia creure, m’havia reconegut!

>> Disculpí, de veritat sento moltíssim el que va succeir l’altre dia, però em vaig espantar i per això vaig sortir corrents.

No se perquè ho vaig dir, si ni sé perquè vaig córrer!

>> No es preocupi, “ragazza” jaja a vegades dono aquesta impressió.

Llavors tots dos ens posàrem a riure i ell educadament es presentà:

>> Disculpí un altre cop, quina mala educació per part meva, em dic Romeo.

Déu meu! A més de tenir un rostre i uns ulls tan bells, el seu nom semblava màgic.

>> Encantada Romeo, jo em dic Violeta.

Així fou com va començar una bonica amistat que acabà convertint-se en un dolç i encantador amor d’estiu, mai l’oblidaré. Aquells tres mesos al seu costat foren increïbles, em vaig tornar a sentir viva, un altre cop. Vaig madurar i créixer com a persona al costat d’un noi que havia aconseguit emplenar-me aquell buit intern de la meva ànima. Romeo era la meva vida, i sense vida va quedar el meu cos, quan vaig haver de tornar a casa, però tranquil·litzat diari, no et preocupis perquè no va ser l’última vegada que el vaig veure ja que des de llavors sempre el tinc present en els meus somnis, els més dolços i tendres somnis on el recordo fidelment com el gran amor de la meva vida, viu en els meus més apreciats i íntims records tot el que m’ensenyà sobre la vida, la família, l’amistat i l’amor però sobre totes les coses tinc els seus records que és el més important a la vida, no com fos la persona o què va fer, sinó els moments viscuts amb ella.

Per això diari, aquest dia he decidit escriure’t aquesta història, ja que un dia com avui, amb pluja inclosa, vaig conèixer un gran amor que desgraciadament la vida només em deixà que fos un amor d’estiu.

Tant de temps ha passat des de llavors que ara recordant, m’arriba la melancolia d’aquells anys. Com m’hagués agradat viure molts anys al seu costat, formar una família i ser feliç... quin destí més cruel, si tan fos l’hagués pogut tornar a veure una sola vegada. Només espero que arribi el dia que pugui reunir-me amb ell i no tornar a perdre’l, ni en el fi dels temps.

<< Trist final, alegre començament >>

Violeta